Actes

Volem un país lliure, democràtic, social i emprenedor

Ahir vaig participar en l’acte ‘Quin país volem?’, on vaig tenir l’oportunitat d’explicar quin país crec que ens mereixem els catalans. I  ho vaig fer donant només tres missatges: primer, com hem arribat aquí; segon, com volem que sigui la Catalunya del futur; i tercer, com volem que actuï el nou Estat en l’àmbit de l’habitatge i la pobresa energètica.

Vull compartir amb vosaltres les meves reflexions:

Primer. Com hem arribat aquí.

Mireu, durant més de 100 anys el catalanisme polític ha treballat per reformar Espanya, per trobar l’encaix de Catalunya a Espanya, per poder sentir-nos còmodes dins de l’Estat espanyol.

Ho va intentar la Lliga, ho va intentar Esquerra en la República, ho ha intentat Convergència i Unió, i ho va tornar a provar Esquerra amb la formació dels tripartits i el suport a en Zapatero. Però res de tot això ha funcionat… Molts catalans i catalanes tenim la sensació que l’Estat espanyol ens va a la contra. I, davant d’això, hem optat per voler un estat propi per a Catalunya.

Deia l’historiador de la revolució francesa Ernest Labrousse que les revolucions no les fan els pobres. Les fan els empobrits! I això és aplicable a Catalunya: ens hem cansat, ens hem cansat de tenir l’estat a la contra; estem cansats d’anar a pitjor. Avui a Catalunya estem fent la revolució democràtica i pacífica més gran d’Europa en molts i molts anys.

I per això avui ho tenim a tocar. Perquè molts catalans i catalanes ja hem desconnectat emocionalment amb l’Estat espanyol. I ara, volem fer-ho també políticament. I per fer-ho tenim un govern de la Generalitat amb un full de ruta clar i un mandat democràtic explícit per portar el país a la independència.

I aquest és el gran objectiu! Per això gent que pensem molt diferent o tenim interessos de partit contraposats anem a una. Perquè per poder definir quin país volem, primer de tot l’hem de fer lliure!

Segona reflexió: Quin país volem? Com volem que sigui la Catalunya del futur?

Doncs mireu, primer de tot lliure, democràtica, amb un fort component social, però també emprenedora i treballadora. El volem lliure (el país) perquè Catalunya ha de ser allò que els catalans i les catalanes vulguem que sigui. La volem (Catalunya) com un referent de democràcia i bon govern, on tots els ciutadans siguem actors i no només espectadors, i on la corrupció sigui un fet aïllat i rebutjat socialment.

La volem social, perquè volem un país per a tothom. “Un país on tothom hi pugui viure, i on molt més que els punys comptin les mans”… Un país on tots tinguem les mateixes oportunitats i on, aquells que en són més vulnerables, tinguin els mateixos drets i siguin protegits des de l’Estat.

I també, com no pot ser de cap altra manera, el país que volem és un país que fa de la sostenibilitat i de la cura i preservació del seu entorn una prioritat.

Volem tot això,  i més. Perquè no renunciem a res. Som un país petit. La nostra única força rau en la gent. Aquest és el nostre valor més preuat. I com a independentista no podria entendre que en una cruïlla històrica com l’actual no siguem capaços de treballar tots plegats per fer un país millor per tots  i cadascun dels catalans i les catalanes.

I tercera i darrera reflexió, molt més concreta: com afrontarem el problema d’accés a un habitatge digne i la lluita contra la pobresa energètica en el nou país?

Mireu, en primer lloc jo penso que la millor política social és crear ocupació. Els catalans no volem subsidis, volem feina! És clar que en el futur hauran d’existir ajuts i subvencions per a tots aquells ciutadans i famílies que siguin més vulnerables. És clar que sí! Però el primer objectiu és crear ocupació, és tenir una bona feina amb un salari digne. Perquè la feina ens realitza com a persones. Perquè la feina ens permet tenir un projecte vital, crear una família, accedir a un habitatge, etc.

Jo estic convençuda que a la Catalunya autònoma es viu pitjor que no pas podríem viure a la Catalunya Estat

Per tant, primer de tot, la Catalunya del futur ha de ser un país pròsper. Un país on l’educació, la formació, la salut i l’ocupació siguin temes prioritaris.

I, dit això, hem de crear el nostre propi model d’estat del benestar. Perquè com a país ens ho podem permetre. I és aquí on hem de posar amb lletres ben grans i vermelles que amb els drets no s’hi juga; amb els drets no s’ha de fer “politiqueta”. I el dret a viure dignament és bàsic i essencial.

La greu crisi econòmica que hem viscut –i encara no ha marxat– ens ha demostrat que teníem un estat del benestar més feble d’allò que ens pensàvem.

Jo estic convençuda que a la Catalunya autònoma es viu pitjor que no pas podríem viure a la Catalunya Estat.

I us en poso quatre exemples molt ràpidament:

1. A Catalunya vam aprovar una Llei que provenia d’una Iniciativa Legislativa Popular, que va ser votada per tots els partits, que és una gran eina per lluitar contra l’emergència en l’habitatge i contra la pobresa energètica, que compta amb un ampli consens polític i social. I el govern de l’Estat ha presentat un recurs contra ella i ha demanat la seva suspensió. I encara ens diuen que han respectat una part, obviant el fet que el recurs es carrega totes les eines que la llei ens dóna, i en canvi ens manté moltes obligacions. I aquesta no és una qüestió de banderes, de nacionalisme o de competències. És una qüestió social. I l’Estat, amb total insensibilitat, se la carrega!

2. Segon. Avui mateix ho hem pogut llegir a tot arreu. I molts de vosaltres ho patiu cada dia quan agafeu el tren. El govern de l’Estat incompleix de manera continuada els seus compromisos i les seves obligacions. ADIF, el gestor d’infraestructures ferroviàries de l’Estat espanyol, aquest any ha tornat a oblidar-se de Catalunya: de 118 milions previstos, finalment només ha executat 31. I no serà perquè no faci falta… En comptes d’invertir en la millora la solució que han trobat és dir que ara els viatges en tren triguen més, i així mai arriben tard… Òbviament el govern de Catalunya no ho hem acceptat en cap cas!

3. Tercera dada, també d’avui mateix. El govern de l’Estat inverteix a Catalunya molt per sota de la mitjana espanyola. Mentre la mitjana és de 163% per habitant, a Catalunya baixa fins els 99,5, mentre en gasta 553,2 € per habitant a Castella-Lleó, 315,7€ a Galícia o 184,1 a Múrcia. Com deia el conegut polític socialista extremeny Juan Carlos Rodríguez Ibarra, i repetia fa pocs dies en Josep Borrell, no volen la independència de Catalunya perquè Catalunya té una renda més alta…

4. I quarta dada. El dèficit fiscal. Catalunya té un dèficit fiscal crònic amb Espanya. Un dèficit que es mou al voltant del 8% del PIB. Més o menys, uns 2.200 euros per persona. Amb això no hauria calgut fer cap retallada.  Fixeu-vos també en una altra dada: la taxa d’atur a Espanya és del 21%, i a Catalunya tot i que és més baixa és del 17,4. A Euskadi, que com sabeu es gestionen els seus diners i paguen el “cupo”, l’atur és del 12,8%.

I és per per tot això quevolem la independència. Perquè l’objectiu nacional i l’objectiu social van units. Ens calen eines d’Estat per poder donar resposta a les necessitats.

Ens calen les eines d’un Estat per poder viure-hi millor. Totes i tots.

Ara afrontem els problemes amb molta voluntat i compromís, però mancats d’eines. I, quan les fabriquem, quan les tenim, tenim un govern de l’Estat que ens les tomba portant-les al constitucional.

Com a Consellera puc dir que avui donaríem més i millors respostes a les necessitats de la nostra ciutadania si no tinguéssim un Estat que ens va a la contra.

L’impost als pisos buits de les entitats financeres i els grans tenidors d’habitatge és una bona eina. I la llei 24/2015 (ILP habitatge) també és una molt bona eina, votada per unanimitat del Parlament.

En el país que volem aquestes eines que reforcen els drets de la ciutadania segur que no patirien l’acció d’un govern insensible i d’un Tribunal Constitucional polititzat que les escapcés!

I acabo. Ara que podem veure als diaris –sobretot els espanyols- que està tant de moda fer semblances i lloances a altres països, us puc dir que quan penso en quin país volem el meu referent no és Veneçuela ni Grècia. Però tampoc Estats Units, Itàlia o Anglaterra. Segurament voldria algunes coses d’aquí i algunes coses d’allà. Però si hagués de citar-ne algú, potser m’agradaria més Suècia o Dinamarca… però això sí, mantenint el nostre esperit mediterrani!!!

Moltes gràcies!”

Biblioteca Singuerlín-Salvador Cabré

Santa Coloma de Gramenet,

7 de juny de 2016″

You Might Also Like

No Comments

Leave a Reply