Actes

La dicotomia independència o decadència només es resol votant

Avui he pronunciat una conferència en el marc del Fòrum Europa – Tribuna Catalunya, organitzat per Nueva Economía Fórum. Us adjunto íntegre la meva intervenció, que també podeu veure si cliqueu sobre la imatge.

Podeu veure el vídeo de la conferència i el torn de preguntes si cliqueu sobre la imatge.

“Molt bon dia.

És un plaer ser avui aquí, acompanyada de moltes persones que conec i aprecio, amb qui he col·laborat i col·laboro, i amb qui hem compartit moments de trobada o, fins i tot, també de desacord.

I vull agrair especialment les paraules de l’alcaldessa Núria Marín. Segurament algú li podia sorprendre que en un acte com aquest, l’encarregada de fer la presentació fos una persona amb qui hagués competit o enfrontat políticament però, més enllà de les lògiques discrepàncies o opinions contraposades, Núria Marín i jo coincidim en quatre coses (com a mínim) que crec que són molt importants.

Primera, i no és un tema menor, les dues som de l’Hospitalet i ens estimem la nostra ciutat.

Segona, tot i que som de partits diferents sempre hem pensat que les institucions estan per sobre els partits polítics i que per donar resposta a les necessitats dels ciutadans, la millor manera és fer-ho des de l’exigència, sí, però també des de la col·laboració entre administracions i amb lleialtat institucional (que no vol dir ni submissió ni acatament).

Tercera, totes dues coincidim en pensar que la política és absolutament imprescindible en la societat i que cal recuperar la confiança en la política i en els polítics.

I quarta, que la justícia no ha de fer la feina al polítics. El camí d’entesa és el diàleg.

La crisi

Si fem una mirada enrere, veurem que l’any 2008 va començar la gran crisi econòmica que encara no hem acabat de superar del tot –si més no, els seus efectes són encara ben presents en el nostre entorn-. No entraré en els detalls sobre les seves causes ja que se n’ha escrit i parlat molt.

Aquesta ha estat una crisi que ens ha fet més pobres o potser ens ha fet veure que no érem tant rics com creiem.

Amb la crisi, vam fer un pas enrere en el nostre estat del benestar i, de fet, avui encara estem recuperant el terreny perdut en moltes polítiques públiques, com tot seguit intentaré posar de manifest.

Populismes

I aquesta crisi, sumada a la falta de solucions dels partits polítics i als casos de corrupció que han aparegut, ha provocat l’auge dels populismes, ja siguin de dretes com d’esquerres.

Uns populismes que s’alimenten de les desigualtats, utilitzen les emocions i simplifiquen tant els problemes com les solucions. Uns populismes més obsessionats en l’estètica, la foto i el titular que no pas en tenir un projecte de fons. I que precisament, si arriben a governar, al no tenir un projecte sòlid que els sustenti darrere, acaben creant encara més frustració als qui havien confiat en ells.

Sempre he dit que en política la voluntat pot ser infinita. Però els recursos són limitats. I aquesta és una realitat que està per sobre de qualsevol discurs i per sobre de qualsevol populisme.

Estic segura que molts dels qui avui ens acompanyen i tenen responsabilitats de govern compartiran aquesta reflexió.

Però, per sortir de la crisi, la recepta no és el populisme. La recepta ha de ser més compromís, ha de ser una reflexió sobre el nostre model d’estat del benestar, ha de ser reforçar els nostres valors individuals i com a societat, ha de ser una actitud crítica però alhora constructiva.

Perquè els deures sense drets són una imposició; però els drets sense deures, són privilegis.

La crisi i el procés

Hi ha qui diu que la crisi va servir per donar força al moviment independentista i que està en l’inici del procés. Però jo penso que la realitat sempre es més complexa i mai respon a un únic factor.

De fet, l’Estat espanyol ha aprofitat la crisi per fer la recentralització més gran des de la transició, per rebaixar l’autogovern i per treure’ns bona part de les eines per afrontar-la.

I per això, em permeto afirmar que aquesta greu crisi econòmica sí que ha posat encara més de manifest les diferències entre Espanya i Catalunya, les diferències entre dos models, entre dues nacions.

Com a Consellera responsable de Governació, Administracions Públiques i Habitatge, comprovo aquesta afirmació pràcticament cada setmana. I no parlo en aquest cas del procés –ja hi destinaré la part final de la meva intervenció – sinó de les polítiques públiques que creiem que han de ser prioritàries, o del model d’administració.

Intentaré posar exemples concrets fugint de les grans frases i conceptes grandiloqüents.

L’habitatge

Primer àmbit: l’habitatge. El dret a l’habitatge està recollit a l’Estatut i a la Constitució. Durant molts anys des de les diferents administracions es treballava per millorar i garantir l’accés a l’habitatge.

Per això des de les administracions es feien promocions d’habitatge públic, i el repte era com fer-ne prou per oferir habitatge a un preu acceptable.

Amb la crisi el paradigma es va capgirar totalment. Vam passar de treballar per millorar l’accés a l’habitatge, a lluitar per evitar la seva pèrdua. Milers de famílies van veure com casa seva, la seva llar, era en perill. I això va ser una realitat dura i contundent que va agafar totes les administracions i governs (fossin del color que fossin) amb el pas canviat. I segurament per això no es va poder reaccionar ràpidament.

Les administracions van donar resposta a aquesta situació però de forma menys àgil del que calia.

Avui en dia però podem afirmar que mai s’havia legislat tant, i mai s’havien destinat tants recursos, materials i econòmics, a l’habitatge, com ara.

En aquests darrers anys la tasca principal de l’administració en matèria d’habitatge s’ha centrat sobretot en donar resposta a l’emergència. Ho hem fet lluitant contra els desnonaments, facilitant pisos públics als més necessitats, mediant entre famílies i bancs i donant ajuts per pagar el lloguer o la hipoteca.

I avui puc afirmar que a Catalunya donem resposta a tots els ciutadans que tenen una emergència en l’àmbit de l’habitatge.

I això és una bona notícia, sí. Però com us deia a l’inici, els recursos són limitats i per poder per fer front a l’emergència hem hagut de sacrificar altres prioritats. I no ens n’amaguem.

No hem pogut donar resposta a moltes altres persones que tenen problemes per accedir a l’habitatge, però que no estan en situació d’emergència. I reconec que aquest és un problema que no tenim resolt. Però això no vol dir que no fem molta feina per canviar la situació. I per això:

  • Treballem per incrementar el parc públic d’habitatge -que ha crescut un 14% des de l’any 2012-. A través de convenis amb els bancs (gairebé 4.000 pisos) o comprant-ne, amb eines com els tanteig i retracte que ens han permès adquirir 601 habitatges en dos anys.
  • Treballem per incrementar els ajuts al pagament del lloguer. L’any passat hi vam destinar 109MEUR que és un 115% més que fa 5 anys.
  • Treballem per convertir el lloguer en una opció real i atractiva. Una eina que hi pot ajudar és l’índex de referència que presentarem per les quatre capitals de demarcació les properes setmanes. I que en un màxim de sis mesos ampliarem als 50 municipis més grans de Catalunya.

I també estem treballant per reprendre la construcció d’habitatge públic.

Precisament, la feina que fem, ens fa adonar que el nostre model de polítiques d’habitatge és molt diferent del model que ens arriba des de l’Estat espanyol i, especialment, des del seu Govern.

Com deia abans, a Catalunya hem legislat a favor del dret a l’habitatge; i el Govern de l’Estat ens ho ha recorregut al Tribunal Constitucional. De sis normes legals, quatre han estat recorregudes i la darrera que el Parlament va aprovar per unanimitat aquest mes de desembre, també està amenaçada de recurs. Nosaltres ens dotem d’eines, i l’Estat ens les recorre i suspèn. I a més, ho fa amb tres arguments que no son de rebut:

  • Primer, que els ciutadans catalans no poden gaudir d’uns drets que no tenen la resta dels espanyols. Això tindria fàcil solució: que el Govern de l’Estat treballi i legisli en aquest sentit.
  • Segon, que no tenim competències. La solució seria la mateixa: que treballin i legislin!
  • I tercer, que es posa en risc el sistema financer que ha estat objecte de rescat bancari. I aquí estem absolutament als antípodes. Entre ajudar una família que perd casa seva i un banc que pot tenir una mica menys de benefici, nosaltres no tenim cap dubte.

I la diferència no es queda només aquí. Mentre nosaltres som partidaris d’estimular i potenciar el mercat de lloguer, des del Govern de l’Estat anuncien ara ajuts per a joves per la compra d’habitatge. Fins a 10.800 euros, diuen. Se n’obliden que per poder comprar cal tenir feina, i aconseguir que una entitat financera et doni una hipoteca…

I ja tenim experiència en propostes ineficaces que ens arriben del govern de l’Estat. Un exemple seria la gestió de la renda bàsica d’emancipació que eren ajuts als joves per poder independitzar-se llogant un habitatge. – ha estat un absolut desastre, fins al punt que Hisenda ens obliga a reclamar el retorn dels ajuts a milers de joves.

I la darrera modificació de la Llei d’Arrendaments Urbans, establint uns contractes de lloguer molt curts, de 3 i 5 anys, provocarà una inflació del preu del lloguer aquest mateix any, quan comencen a complir els contractes de 3 anys.

I tot això contrasta amb les mesures que hem implantat a Catalunya. Ja des de l’anterior Govern del President Mas es va posar en marxa l’impost sobre els pisos buits – també amenaçat pel recurs del Govern de l’Estat-.

Recaptar diners dels grans tenidors d’habitatge per tenir pisos buits, i destinar aquests diners a comprar habitatge social, és una autèntica revolució de les polítiques d’habitatge.

Per tant, davant de tots aquests fets, és fa evident que necessitem un Estat que ens vagi a favor i no a la contra, com passa ara. El dret a decidir, en aquest cas, és també el dret a poder viure millor.

Administració local

Però igual que passa en les polítiques d’habitatge, podem també posar l’exemple en l’administració local. Aquesta crisi va ser utilitzada per l’Estat per fer creure que els responsables de la crisi eren en gran part els ajuntaments.

Primer de tot és injust perquè cap govern de l’Estat ha afrontat seriosament la revisió del model de finançament del món local. És un tema que sempre han deixat per més endavant.

Segon, és també injust perquè amb la mateixa excusa es va atemptar contra el principi d’autonomia local amb l’aprovació de la Llei de Reforma i Sostenibilitat de l’Administració Local (LRSAL).  Més del 90% dels ajuntaments de Catalunya es van sumar al recurs contra aquesta Llei. Avui, tres anys després, el mateix Tribunal Constitucional que és molt àgil i diligent en els recursos que el Govern de l’Estat fa contra Catalunya, encara no ha dictat sentència.

La desconfiança vers l’Administració Local per part del Govern de l’Estat és contínua. Avui podem afirmar que Espanya ha complert per primera vegada els objectius de dèficit imposats per la Unió Europea. I ho ha fet després de fer un repartiment injust, reservant-se el Govern de l’Estat el major marge, escanyant les comunitats autònomes (que són l’administració que té competències en serveis bàsics com són la salut o l’educació) i prohibint als ajuntaments utilitzar el seu superàvit per així comptabilitzar-ho i restar-lo del seu dèficit.

I això és totalment injust perquè els ajuntaments de Catalunya han de poder utilitzar el seu superàvit per donar millors serveis i qualitat de vida als seus ciutadans, en comptes de servir per quadrar els comptes del ministre Montoro.

Si volem que els ajuntaments facin de veritables estructures d’estat han de poder utilitzar els més de 1.000 milions d’euros que tenen gràcies a la seva bona gestió.

Aquests exemples d’intervenció i de manca de respecte per l’autonomia local no tenen  res a veure amb el procés. Són exemples que poden ser compartits per tots els ajuntaments de Catalunya, siguin del color que siguin. És obvi que també podria fer referència a la persecució de les idees, que ha arribat a l’absurd de denunciar un regidor per fer una metàfora gastronòmica sobre com s’ha de fer una truita, o un ajuntament per obrir en festiu…

Nosaltres creiem en el mon local. Per això hem posat en marxa un gran debat –GovernsLocals.CAT- sobre com ha de ser el seu futur i les lleis que el regeixin, i hem comptat amb la participació presencial de més de 550 alcaldes i alcaldesses

Però pensar el futur i no gestionar el present seria un error. Sóc ben conscient que el Govern de la Generalitat manté un deute econòmic amb el món local. I ara podria dedicar-hi un bon espai de la meva intervenció a explicar com i de quina manera els incompliments i la pràctica intervenció econòmica que el Govern de l’Estat ens ha fet, ha impossibilitat atendre les obligacions amb el món local. Però no ho faré.

Sí que els hi vull dir que el deute amb els ajuntaments, superior a un any, que tenia el Departament de Governació en data 1 d’abril de 2016 era de 320 milions d’euros. A 1 d’abril de d’aquest any, aquest deute ha passat a 58 milions. Això vol dir una reducció en un any de 262 milions d’euros, és a dir, gairebé un 82%.

Els ajuntaments catalans han aguantat molt durant els darrers anys. Ara amb aquesta situació d’eixugament del deute i de millora de la situació econòmica, és hora que el Govern de la Generalitat assumeixi un nou compromís amb el món local.

Un nou pla d’inversions que sigui útil, realista i que respongui a la Catalunya asimètrica. Un pla d’inversions que hauria de fer arribar al món local un mínim de 150 milions d’euros.

Administració pública

Tercer i darrer exemple: sense una bona administració pública un país no pot aspirar al benestar de tota la seva ciutadania. Però  per això són necessaris els recursos.

A Catalunya el nombre de personal al servei de l’Administració està molt per sota de la mitjana espanyola. Amb un 10% només de servidors públics sobre el total som la comunitat, juntament amb les Illes Balears, amb un 11,8%, a la cua del rànquing. Un rànquing que encapçala Extremadura amb un 25,5%, i Andalusia i Castella Lleó amb un 18,2 i 18,1 respectivament.

I això és una autèntica paradoxa: el nostre país es pot permetre tenir una administració més nombrosa i més ben pagada; però el pressupost actual de la Generalitat NO.

El dèficit fiscal que patim ens porta a un infradotament, mentre que altres comunitats que reben ajudes a costa nostra tenen un sobredotament important de servidors públics. I això va en perjudici dels serveis que podem prestar a la gent.

Un exemple més de com és de necessari tenir un Estat que vagi a favor i no a la contra.

Una dicotomia que només es resol votant

Amb la meva intervenció els he volgut transmetre quatre idees.

En  primer lloc, la crisi que hem viscut aquests darrers anys ha fet créixer el populisme, però aquest no serà en cap cas la solució sinó que fins i tot pot convertir-se en part del problema;

Segon, que aquesta crisi també ha servit per deixar més palès que mai que Catalunya i Espanya tenim models d’entendre i afrontar les coses.

Tercer, l’Estat, a més, ha utilitzat la crisi com a excusa per fer la més gran recentralització dels darrers 40 anys, laminant el nostre autogovern.

I quart i darrer punt, això ha fet que molts catalans i catalanes se n’hagin adonat que tenim un Estat que no només no rema a favor, sinó que en moltes ocasions ens va a la contra. I aquesta percepció ha fet que molts catalans i catalanes es plantegin la dicotomia entre independència o decadència.

I aquesta dicotomia només es resol votant.

I aquesta és una percepció transversal, que arriba als que votarien SÍ i també als que optarien pel NO. I el Govern de Catalunya té una voluntat decidida a complir amb aquest mandat democràtic. I la millor forma de fer-ho és amb un referèndum pactat. Aquest és el millor escenari, sens dubte, però dos no pacten si un no vol.

I en això tampoc no serveixen les afirmacions que no es pot pactar allò que és il·legal, perquè això no és cert. La democràcia sempre està per sobre de les lleis, i els problemes polítics només poden tenir solucions polítiques. Perquè els estats democràtics són una suma de voluntats, i no d’imposicions.

Ara fa unes setmanes llegia que el diccionari Oxford va escollir la paraula post-veritat com la nova paraula de l’any 2016. Això, que pot ser només una anècdota, amaga però una realitat que està afectant de ple la manera en què ens governem i la manera en què participem dels afers públics.

I crec que l’Estat espanyol seria un digne objecte d’estudi. Els missatges, les accions, les notícies que ens arriben…Estem assistint a la construcció d’una realitat virtual en què la veritat i la mentida acaben sent el mateix.

Tots plegats ens estem acostumant a acceptar accions i actituds que en qualsevol altre moment o en qualsevol altre país serien motiu d’escàndol. Actituds colonials, actituds colonialistes, com si estiguéssim en un estat d’excepció. Crec sincerament que cal una reflexió profunda.

Em refereixo entre d’altres a la utilització i manipulació barroera de la justícia; els parlo de la persecució del debat, les idees i, per tant, la fractura del principi d’inviolabilitat parlamentària que suposa anar contra la mesa d’un Parlament; em refereixo a la utilització de tots els mecanismes de l’Estat, legals i no legals, per anar en contra d’una aspiració democràtica.

I parlo, també, no podria ser d’una altra manera, del surrealisme que significa dir que el Govern de la Generalitat no pot comprar urnes o, fins i tot, l’amenaça realitzada  a les empreses que les fabriquen. I, òbviament, també, de la querella que ha estat presentada aquests dies per instruccions del Govern de l’Estat. Una querella que m’afecta personalment i que també afecta al Secretari General del Departament.

Tot això, i molt més, només pot ser un clar símptoma d’una democràcia emmalaltida.

Acabaré amb una metàfora marinera, ara que fa temps que costa més sentir-les. El pescador optimista sempre espera que el vent canviï. El pescador pessimista, en canvi, només es queixa del vent. El bon pescador el que fa és ajustar les veles. I a Catalunya fa temps que hem decidit passar de la queixa permanent o de tenir fe en l’esperança de que vinguin temps millors.

Per això molts optem per ajustar les veles. Perquè el futur no està escrit, serà aquell que tots plegats siguem capaços d’escriure.

Moltes gràcies.

Barcelona,

19 de maig de 2017″

 

 

 

You Might Also Like

No Comments

Leave a Reply